La “psicologia positiva” i els llibres d’autoajuda ens envien un missatge clar: “si vols, pots. Depèn només de tu prendre el timó i canviar el rumb de la teva vida, a què esperes? l’èxit està a l’abast de la mà”

Aquest discurs que a priori sembla empoderador i que ens obre el camí a confiar en nosaltres mateixes, és en realitat una arma de doble tall rovellat.

Si l’èxit només depèn de mi, si la felicitat o l’amor s’aconsegueixen només desitjant-ho, si la salut mental és un tema únicament de “voler estar bé”, llavors què passa quan no ho aconsegueixo? Què passa quan les coses no són com el somni bo-bonic-barat que ens han venut? La ràbia, la vergonya, la frustració… ens inunden: estem malament i a sobre és culpa nostra.

Des de la psicologia humanista, preferim parlar de RESPONSABILITAT.

Al meu entendre la culpa és una emoció sana i útil, com les altres companyes, quan compleix la seva funció: fer-nos sentir incòmodes i “malament” quan hem comès un error o fet alguna cosa malament. La culpa ens remou per dins i ens porta a revisar-nos i fer un examen de consciència. A la pràctica és com si en asseure’ns en una cadira notéssim una incomoditat i ens aixequéssim a mirar: és perquè la cadira coixeja i toca ajustar les potes? hi ha alguna estella que sobresurt i hauríem de llimar? cal canviar el coixí perquè ja és vell? Un cop comprenem la informació necessària i plantegem què volem fer amb ella, la culpa haurà complert la seva funció. Tota la resta, és fustigació.

Responsabilitzem-nos doncs de les nostres cadires: cal aprendre dels errors propis i adonar-nos d’on, quan i com podem millorar (que es diu aviat, però no és tasca fàcil) per a nosaltres mateixes i també en relació amb les altres. Cuidem la nostra cadira i treballem perquè sigui més còmoda, però ULL! no som fusteres ni decoradores d’interiors, potser de vegades haurem de mirar algun tutorial per saber com es fa alguna cosa, potser la primera vegada que pintem la fusta ens oblidarem de l’emprimació i el color no quedarà tan bonic, potser estem a mig pintar i algú seu a sobre sense adonar-se’n i es taca tots els pantalons… Potser el desperfecte és tan gran que ens anirà bé acudir a un professional, fins i tot quan sembla que no hi ha res a fer, una opinió experta i externa ens pot ajudar a veure més enllà dels problemes.

De vegades la cadira necessita una mica de mim, però ens urgeix més pressa canviar la rentadora o la nevera, o potser estem de mudança i pensem “ja a la nova casa, m’hi poso”. Jo soc la meva prioritat, però soc conscient que a la vida hi ha més coses i que hi ets, A VEGADES, poden pesar més i passar per davant.

No tens per què estar bé tota l’estona, ni has de poder sola amb tot

De vegades també la cadira està perfecta i és el terra el que és irregular, potser n’hi haurà prou de moure la cadira de lloc, potser caldrà canviar d’habitació. De vegades, està tot bé i de sobte al veí de dalt li rebenten les canonades i ens inunda el menjador… hi ha tantes coses fora del nostre control. És important saber diferenciar que si i que no depèn de nosaltres, per més que tot ens pugui afectar i provocar-nos malestar, la tasca a fer és diferent: Si puc fer alguna cosa, buscaré la manera de cuidar la meva cadira i mantenir-la millor. Si m’afecta però no puc canviar-ho, aleshores puc acceptar-ho o anar-me’n de l’habitació.

Us deixo el post d’Instagram sobre el cercle de preocupació i el cercle d’influència on això s’entén millor.

Què podem fer aleshores? Quina és la solució màgica? Spoiler, no n’hi ha cap, però potser això us ajudi:

• Aprèn a acceptar i valorar la culpa com una emoció més.
• Coneix-te: trobaràs la diferència entre culpa i fustigació.
• Aprèn a distingir entre allò que et preocupa, on tens marge d’acció: fes servir millor els teus recursos, temps i energies.
• Cadascuna té la seva cadira, no tens perquè arreglar la dels altres.
• Descobreix i desenvolupa habilitats per afrontar els problemes i dificultats i cuidar millor de les nostres cadires (som més autosuficients del que de vegades creiem).
• No sentis vergonya o inconvenient a demanar ajuda: la psicoteràpia existeix per fer-te més suportable el camí.
• Accepta que la teva cadira no és, ni serà perfecta i -sobretot- que no ho ha de ser. No ets Ikea o una botiga de mobles, tracta de seure còmoda a la teva pròpia vida.

…

Si creus que és el moment de demanar ajuda amb la teva cadira, pots contactar-me a través de les meves xarxes i consultar a la meva web com et puc ajudar.